Com ja vaig escriure aquí mateix, tot té l'origen en un diner massa barat. El nostre sistema financer ha actuat alegrement, i l'autoritat reguladora ho ha permès. Abans, les hipoteques que s'atorgaven eren per un màxim d'un 80% del valor de l'edificació -mai s'hi incloïa el terreny-. En aquests darrers anys, però, les entitats financeres han estat donant hipoteques de fins al 120% del valor total (edificació més terreny)! Els constructors han pogut edificar sense arriscar ni un euro, i les famílies, fent servir la hipoteca, han pogut comprar-se el pis, moblar-lo i, de passada, canviar el cotxe (idees, totes aquestes, degudament estimulades pel mateix delegat de l'oficina de l'entitat que els atorgava el préstec). I això ha estat possible perquè les empreses encarregades de valorar els pisos n'inflaven el valor per tal que aquests bancs i caixes nostres poguessin donar una hipoteca degudament generosa. L'autoritat reguladora i el legislador espanyols no han parat atenció als lligams existents entre entitats financeres i empreses de valoració. No s'ha actuat correctament per garantir la independència i la professionalitat de les empreses que valoren pisos.

Conseqüències? Les lògiques. Com que les entitats financeres espanyoles no tenien prou diners per donar hipoteques, van començar a demanar diners prestats als bancs del nord d'Europa: bàsicament d'Holanda, de Bèlgica i d'Alemanya... Resultats? El dèficit exterior per compte corrent espanyol s'ha engreixat i ara és un dels més grans del món: 9,4% del PIB. La major part dels béns immobilitzats que els darrers anys s'han construït aquí els devem. No només no són dels seus compradors (ja que aquests deuen la hipoteca al banc), sinó que tampoc són del banc (perquè aquest també deu el préstec que li han fet els bancs del nord d'Europa). Per tant, podríem dir que bona part dels béns immobles edificats els darrers anys a Espanya ni tan sols són espanyols -malgrat que el senyor Zapatero practiqui un nacionalisme que a Europa indigna i fa riure alhora-. El patrimoni creat els darrers anys és de les entitats financeres del nord d'Europa.

Però no hauríem de passar per alt tampoc la responsabilitat dels individus. Molts, ara, no poden tornar la hipoteca. Una pregunta: per què la demanaven? Per què van acceptar hipoteques engreixades? Per què van aprofitar per, fins i tot, canviar de cotxe amb uns diners que, amb bon sentit, estaven destinats a adquirir un habitatge? Ara, quan pugen els interessos, la gent eludeix responsabilitats i dóna la culpa als bancs. Més preguntes: aquests individus, per què no demanaven una hipoteca a interès fix en lloc de variable? La firma d'una hipoteca és un fet de lliure elecció a què ningú està obligat. És molt maco jugar al capitalisme quan només es guanya, i donar la culpa als bancs quan es perd. Ho sento, la responsabilitat individual és inexcusable. No ser ric no és motiu per ser imprudent. Ara els bancs tornen a posicions que mai hagueren hagut d'abandonar. Presten els diners amb prudència, perquè, entre altres coses, no en tenen.

En tot aquest afer hi ha massa responsabilitats (ajuntaments descontrolats, constructors sense escrúpols, finançaments irregulars, etc.), però per sobre de tot hi ha la responsabilitat d'aquells que, dia a dia, han inflat aquesta insensata bombolla immobiliària: els que atorgaven hipoteques i els que les acceptaven. Parafrasejo un amic. "Pel que fa a aquesta crisi, no riuré. Ara bé, no em demanin pas que plori".

Xavier Roig
Enginyer i escriptor