Article publicat al diari Ara el 7 d’abril del 2011

La crisi continua. L'atur, en ascens. I els bancs i les caixes continuen, després de dos anys i mig, sense ajudar l'economia productiva. El fet és cabdal, perquè cap economia moderna pot sobreviure sense un sistema financer sanejat. I el nostre no ho està.

La primera observació que cal fer és d'índole empresarial i cultural. La banca i les caixes espanyoles continuen com estaven perquè aquí s'ha produït un fenomen únic al món: s'han injectat diners a les entitats financeres sense acomiadar els directius que les van enfonsar. Cap país al món duu a terme un pla de sanejament fent servir aquesta tècnica. Per tant, ja tenim una primera pista de per què continuen els vicis. Ara vénen les xifres del Banc d'Espanya. L'import dels crèdits concedits per les entitats financeres espanyoles a finals del 2008 (moment de la mascletà financera) era d'1,837 bilions d'euros. El 58% d'aquests préstecs eren de tipus hipotecari: per a gent que havia comprat un pis o per a promotors immobiliaris. Però si mirem la situació a finals del 2010, ens trobem que la quantitat de crèdits actius era d'1,844 bilions. Pràcticament igual que fa dos anys. I el 57% continuava sent per finançar totxos, és a dir, uns 1,059 bilions d'euros. Gairebé el 100% del PIB espanyol (a França representen només el 40% del PIB). Res havia canviat.

D'aquests 1,059 bilions en crèdits de garantia hipotecària vigents a finals del 2010, dues terceres parts eren per a la compra de pisos. Però, quins pisos?, es preguntaran vostès desesperats. Doncs per a pisos que tenen els bancs i caixes i que volen treure's de sobre. Perquè si continuen comptabilitzant-los al seu balanç i s'actualitzen segons preus de mercat, arribarem a l'única i veritable conclusió: el sistema financer espanyol està en fallida. L'altra tercera part d'aquests 1,059 bilions van ser préstecs a promotors immobiliaris. Però, quines promocions?, continuaran vostès esgargamellant-se. Doncs per a promotors que tenien préstecs i que, en enxampar-los la crisi, van haver de plegar deixant obres a mitges. Aleshores el banc o caixa corresponent se les va haver de quedar, expropiades. Com que una obra sense acabar no val res, es continuen donant préstecs a promotors per tal que les acabin. Un cop acabades aquestes obres, les entitats tornaran a tenir més pisos que hauran de ser venuts als clients mitjançant préstecs hipotecaris... Un altre cop. I tornem a la casella anterior!

I la resta de diners, per què no s'utilitzen per al crèdit normal? Per diverses raons. Perquè molts bancs han perdut l'hàbit d'analitzar projectes que no siguin immobiliaris i tenen por. També perquè donen crèdits a les administracions públiques. I, també, perquè les noves normes de Basilea exigeixen més solvència si es volen donar crèdits nous. Però, sobretot, perquè les entitats han decidit que només podien aprimar la cartera del crèdit per la part de les empreses, ja que, com hem vist, per la part immobiliària no poden. El sistema financer espanyol està enxampat pel totxo. Les caixes sobretot. Com una bicicleta: si s'aturen, cauen.

Tot sembla indicar que hauria estat molt millor fer net i vendre les entitats insolvents espanyoles a la banca estrangera ràpidament. Els nostres bancs i caixes no valen el que costa alimentar-los. No necessitem posseir entitats, per molt catalanes o espanyoles que siguin, si no serveixen. Ens serien més útils sent estrangeres.

Però al final d'aquesta cadena de "per què...?", apareix la tremenda pregunta: per què la banca espanyola fa tot això sense que ningú la posi en ordre? Per què en els bancs europeus i americans que han estat intervinguts, l'estat s'ha quedat amb part de les seves accions i hi ha nomenat directius, i aquí tot això no ha passat? Jo no tinc més informació que vostès. I una d'aquestes informacions la publica el Tribunal de Comptes espanyol sobre els comptes dels partits polítics. L'any 2006 (últim disponible, quina vergonya!) el deute dels partits amb les entitats financeres espanyoles era d'uns 200 milions d'euros. I, a més, impossible de tornar. El president d'aquest tribunal, el senyor Manuel Núñez, ja s'ha queixat repetidament de l'opacitat de les negociacions i els tractes que mantenen els partits amb els bancs.

Si un extraterrestre, just després d'arribar, contemplés aquest panorama, probablement en trauria una conclusió lògica: les entitats financeres espanyoles són incontrolables perquè tenen, i han tingut sempre, els partits agafats per l'entrecuix. Els governants no són independents. I per això ens diferenciem d'Europa, com en moltes altres coses. Com ara la d'estar submergits en una crisi de la qual sembla impossible sortir. Espanya és el malalt d'Europa i no pot ser intervinguda obertament sense causar una catàstrofe a tota la UE (per això estem discretament semigovernats des de fora). Curiós: patim una partitocràcia però amb uns partits polítics dèbils. A tot això cal posar-hi ordre. I sempre anem a parar al mateix punt: mentre la classe política no es regeneri, no s'entreveurà cap millora. Impossible.

Xavier Roig

Kenneth Rogoff, l'ex-economista en cap del FMI, diu que una Catalunya independent seria un dels països més rics del món.

http://www.ara.cat/economia/kenneth-rogoff-FMI-Catalunya-paisos-rics-mon_0_456555186.html

Podeu llegir l'entrevista sencera a:

http://www.capital.es/2011/04/04/kenneth-rogoff-%E2%80%9Csi-espana-quiebra-podria-caer-hasta-francia%E2%80%9D/

Article publicat al diari Avui el 28 de febrer del 2011
http://www.avui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/376180-els-setens-mes-rics.html

Catalunya és la vint-i-cinquena regió més rica de la Unió Europea (UE), i el seu poder de compra supera en un 21% la mitjana comunitària. Així ho revela l'últim rànquing fet públic per Brussel·les, que situa els catalans al darrere dels bascos (són un 38% més rics que els europeus), els madrilenys (34%) i els navarresos (31%), i exactament al mateix nivell que els anglesos de la regió sud-est: un territori de vuit milions d'habitants (amb ciutats com ara Reading, Òxford, Brighton, Portsmouth o Southampton), que és la segona economia del Regne Unit, després de Londres, i seu de gegants tecnològics com ara Microsoft o Oracle.

Però si Catalunya fos un estat (si es compara el seu producte interior brut –PIB– amb el dels Vint-i-set i no amb les seves regions) seria el setè més ric, només superat per Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia. Segons els càlculs de Brussel·les, fins i tot superaria Finlàndia (que té un poder de compra un 18% superior a la mitjana), Alemanya (16%) o Bèlgica i la Gran Bretanya (15%).

L'Estat espanyol, en canvi, ocupa l'onzena posició, i 25 anys després d'ingressar a la UE encara arrossega una desena de comunitats autònomes amb un PIB inferior a la mitjana comunitària: Extremadura (que és un 27% més pobra que el conjunt d'Europa), Andalusia i Castella-la Manxa (-20%), Múrcia (-15%), Galícia (-11%), Canàries (-10%), Melilla (-7%), el País Valencià (-7%), Astúries (-3%) i Ceuta (-2%).

El País Valencià és al mateix nivell que la Bretanya francesa o Irlanda del Nord i d'estats com ara Grècia o Eslovènia. I les Illes Balears, amb un poder de compra que supera en un 11% la mitjana europea, comparteixen posició amb Escòcia. Eurostat, l'oficina estadística comunitària, elabora de manera regular aquesta classificació i la corresponent mitjana tenint en compte el PIB per càpita, i els preus i cost de la vida en cada país, fent servir les últimes dades disponibles, de l'exercici del 2008 en aquest cas.

Catalunya també es podria comparar, en riquesa, amb el Vèneto o el Lazio italians (les regions de Venècia i Roma, amb cinc milions d'habitants cadascuna), segons les dades de l'Eurostat. I amb el Brabant flamenc, la província de Flandes que envolta la regió de Brussel·les (tot i que té poc més d'un milió d'habitants), o el Schwaben alemany, al land de Baviera (que no arriba a dos milions). Això sempre en termes de poder de compra i no en dades absolutes de PIB, que a Catalunya són en aquest cas inferiors.

Preocupa, però, que Catalunya ha anat perdent posicions i, en comparació de l'any anterior, el seu poder de compra ha retrocedit gairebé dos punts i mig: el 2007, abans de la crisi, era un 23,3% superior a la mitjana. Les economies de l'Europa de l'Est van retallant distàncies i fan pujar la mitjana europea. Itàlia ha tornat a superar Espanya, després del sorpasso del 2006 i de la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero que el 2013 el PIB espanyol ja superaria fins i tot el francès. La crisi era, aleshores, “una fal·làcia, pur catastrofisme”, segons assegurava en aquells moments el president del govern espanyol.

Catalunya és lluny del top ten de riquesa europeu, que un any més encapçala Londres, amb un 343% de la mitjana europea (una dada una mica distorsionada perquè només inclou l'Inner London, els dotze municipis del centre de la capital britànica, amb una població de tres milions de persones). Luxemburg ocupa la segona posició, amb un poder de compra d'un 216% (encara que només té mig milió d'habitants, menys que el Vallès Occidental). Brussel·les és tercera, amb un 216% (un milió d'habitants).

Seria trampós comparar el que només són ciutats amb països sencers, amb zones menys poblades, rurals o de muntanya, sense activitat econòmica, com és el cas de Catalunya. Praga i Bratislava són les ciutats més riques de la nova Europa (la de l'Est, l'ampliada el 2004), i ocupen la sisena i la novena posició, respectivament.

L'Europa de l'Est

Els estats de Romania i Bulgària monopolitzen la cua de la classificació, amb nou de les seves regions entre les deu pitjors posicionades de tota la UE. Severozapaden, al nord-oest de Bulgària, és la zona més deprimida d'Europa, segons Eurostat, amb una riquesa un 72% inferior a la mitjana comunitària. Polònia i Hongria, finalment, també tenen quatre de les seves regions entre les vint més pobres de la Unió.