06 d’octubre 2008
La crisi, culpa de qui ?
Aquesta pregunta que sens dubte s’ha plantejat molta gent, no té una resposta tan clara com alguns voldrien. Per tal d’intentar respondre, abans cal saber a quin tipus de crisi ens enfrontem.
Hi ha diverses condicions que fan excepcional i única aquesta crisi. En primer lloc, es tracta d’una crisi a escala global. Fins ara tothom coneixia els beneficis que se’n podien derivar de tenir un mercat global: fàbriques en països on la mà d’obra és molt barata, distribució a Europa o Amèrica amb grans xarxes de comunicació i unes vendes arreu del món, etc. Ara comencem a adonar-nos que les crisis també es globalitzen.
En segon lloc, es tracta d’una crisi econòmica com ja hem vist alguna altra vegada. La més recent, possiblement, fou la crisi de principis dels anys noranta. Una crisi econòmica provoca l’acomiadament de treballadors i fins i tot el tancament d’empreses. Ara bé, aquests acomiadats o bé es podien recol·locar amb més facilitat, o bé podien rebre ajuts i fins hi tot podien capitalitzar tot l’atur i muntar un negoci pel seu compte. Però en el cas actual, ens trobem que, en tercer lloc, hi ha una crisi financera. Què vol dir crisi financera? Doncs que els bancs no tenen suficient liquiditat per deixar diners a empreses i particulars.
Cada cop que un banc presta diners, ha de provisionar al seu Banc Central. Ara ens trobem que molts bancs no poden provisionar, i per tant es veuen obligats a retallar uns préstecs que fa tant sols un any concedien amb tota alegria. Els nous acords de Basilea, no ajuden a solventar aquest problema, ja que obliguen als bancs a provisionar segons el grau de solvència de cada client. Aclarim-ho, aquest any es tancarà amb un grau de mora de més del 3% de mitjana al conjunt d’entitats bancàries de l’estat. Es calcula que, per l’any vinent, el grau de mora serà d’aproximadament el 5,4% i la ràtio d’estrés mig de les entitats bancàries (és a dir, el grau de morositat que fa que els bancs no tinguin suficient líquid per provisionar al Banc d’Espanya) és del 5,2%. Així doncs, la crisi financera està servida.
És culpa dels bancs?
En part sí. Fa un any les direccions centrals del sector bancari, pressionaven als directors d’oficina per tal de que aquests signessin el màxim nombre d’hipoteques i altres préstecs, sense tenir gaire manies a qui es concedien. Ara mateix, els directors que més bons resultats obtingueren fa un any, estan amb la corda al coll a causa de la morositat. Aquestes hipoteques fetes a gent poc solvent són les anomenades “subprime” i evidentment no són patrimoni exclusiu del bancs nord americans.
És culpa dels particulars?
En part també. No es pot estirar més el braç que la màniga: molta gent sabia que contractava una hipoteca per sobre de les seves possibilitats reals. Amb la hipoteca s’han arribat a pagar viatges, cotxes, i fins hi tot targetes de grans superfícies, és a dir el menjar de diari.
És culpa de les administracions?
Sens dubte també tenen un alt grau de culpa. Des dels ajuntaments fins al govern central han espremut la llimona immobiliària fins a rebentar-la. Cal tenir en compte que els pisos d’obra nova paguen un 7% d’IVA que va directe a les arques de l’Estat. El mateix passa amb l’AJD que es paga amb els pisos de segona mà i que també acostuma a ser del 7%, aquest impost el cobra la Generalitat. Per aquest concepte l’any passat va recaptar prop de 3.000 milions d’euros, és a dir el 10% del total del seu pressupost anual. Finalment ens trobem que els ajuntament eren els encarregats de fer els estudis de viabilitat dels projectes immobiliaris i es cobrava un percentatge del cost de l’obra. Amb això vull dir que com més inflats estaven els preus dels pisos, més cobrava tothom.
Com pot repercutir a Catalunya?
Ens trobarem com ja s’ha dit amb un fort increment de l’atur, empreses que hauran de tancar i no perquè no hi hagi mercat, sinó perquè els bancs no podran deixar diners per al normal funcionament d’una empresa. Amb els ajuts públics ens trobem per un cantó, que la recaptació d’impostos caurà tant per l’efecte de l’atur com per la crisi del totxo, i per altre cantó, i això no es comenta tant, perquè la pujada de tipus d’interès ha fet que el deute de l’estat sigui més car i per tant, s’han de destinar més recursos a retornar els interessos del deute emès. Amb això vull dir que els ajuts públics, que enguany ja s’han reduït, és reduiran molt més. Certament la Nació Catalana ho té mal amanit, amb uns polítics incapaços, un Govern Central que es nega a invertir a Catalunya i una Generalitat que financerament fa aigües per tot arreu. El futur, si seguim per aquest camí, no és gaire esperançador.
Hi ha solució?
Tot és solucionable, però hi hem de posar tots el coll. En primer lloc cal retornar a la cultura de l’esforç i del treball. Cal reduir el funcionariat al necessari i no engreixar-lo. Aquesta crisi pot esdevenir la pedra de toc que necessitàvem perquè la gent no es quedi a casa esperant un subsidi i llepant-se les ferides, sinó que haurà de sortir i esforçar-se per tirar endavant la família.
En segon lloc, ens cal canviar l’actual classe política covarda i apoltronada, per noves generacions de polítics que tinguin les mateixes ànsies de superació, una cultura de l’esforç i una tenacitat, com els emprenedors que lluiten per crear i tirar endavant una empresa, però amb una cosa més, una fe cega i un amor incondicional a Catalunya.
En tercer lloc, Catalunya no pot deixar-se robar entre 15.000 i 19.000 milions d’euros anuals. Això no és solidaritat, això és espoliació o robatori. La solidaritat és donar el que tu vols a un altre i evidentment després de tenir cobertes les teves necessitats. Està clar que les necessitat de Catalunya no estan cobertes i no ens podem deixar robar, primerament perquè és nostre, i segon perquè ho necessitem. El que Espanya no farà ni ara ni mai, és donar un tracte fiscal just a Catalunya, així doncs aquesta és una bona raó, encara que no l'única, per convèncer-nos que si volem sortir ben parats d’aquesta crisi ens cal tenir un estat propi, ens cal doncs, la independència.
Oleguer Brustenga i Sol
Conseller de Catalunya Acció
Hi ha diverses condicions que fan excepcional i única aquesta crisi. En primer lloc, es tracta d’una crisi a escala global. Fins ara tothom coneixia els beneficis que se’n podien derivar de tenir un mercat global: fàbriques en països on la mà d’obra és molt barata, distribució a Europa o Amèrica amb grans xarxes de comunicació i unes vendes arreu del món, etc. Ara comencem a adonar-nos que les crisis també es globalitzen.
En segon lloc, es tracta d’una crisi econòmica com ja hem vist alguna altra vegada. La més recent, possiblement, fou la crisi de principis dels anys noranta. Una crisi econòmica provoca l’acomiadament de treballadors i fins i tot el tancament d’empreses. Ara bé, aquests acomiadats o bé es podien recol·locar amb més facilitat, o bé podien rebre ajuts i fins hi tot podien capitalitzar tot l’atur i muntar un negoci pel seu compte. Però en el cas actual, ens trobem que, en tercer lloc, hi ha una crisi financera. Què vol dir crisi financera? Doncs que els bancs no tenen suficient liquiditat per deixar diners a empreses i particulars.
Cada cop que un banc presta diners, ha de provisionar al seu Banc Central. Ara ens trobem que molts bancs no poden provisionar, i per tant es veuen obligats a retallar uns préstecs que fa tant sols un any concedien amb tota alegria. Els nous acords de Basilea, no ajuden a solventar aquest problema, ja que obliguen als bancs a provisionar segons el grau de solvència de cada client. Aclarim-ho, aquest any es tancarà amb un grau de mora de més del 3% de mitjana al conjunt d’entitats bancàries de l’estat. Es calcula que, per l’any vinent, el grau de mora serà d’aproximadament el 5,4% i la ràtio d’estrés mig de les entitats bancàries (és a dir, el grau de morositat que fa que els bancs no tinguin suficient líquid per provisionar al Banc d’Espanya) és del 5,2%. Així doncs, la crisi financera està servida.
És culpa dels bancs?
En part sí. Fa un any les direccions centrals del sector bancari, pressionaven als directors d’oficina per tal de que aquests signessin el màxim nombre d’hipoteques i altres préstecs, sense tenir gaire manies a qui es concedien. Ara mateix, els directors que més bons resultats obtingueren fa un any, estan amb la corda al coll a causa de la morositat. Aquestes hipoteques fetes a gent poc solvent són les anomenades “subprime” i evidentment no són patrimoni exclusiu del bancs nord americans.
És culpa dels particulars?
En part també. No es pot estirar més el braç que la màniga: molta gent sabia que contractava una hipoteca per sobre de les seves possibilitats reals. Amb la hipoteca s’han arribat a pagar viatges, cotxes, i fins hi tot targetes de grans superfícies, és a dir el menjar de diari.
És culpa de les administracions?
Sens dubte també tenen un alt grau de culpa. Des dels ajuntaments fins al govern central han espremut la llimona immobiliària fins a rebentar-la. Cal tenir en compte que els pisos d’obra nova paguen un 7% d’IVA que va directe a les arques de l’Estat. El mateix passa amb l’AJD que es paga amb els pisos de segona mà i que també acostuma a ser del 7%, aquest impost el cobra la Generalitat. Per aquest concepte l’any passat va recaptar prop de 3.000 milions d’euros, és a dir el 10% del total del seu pressupost anual. Finalment ens trobem que els ajuntament eren els encarregats de fer els estudis de viabilitat dels projectes immobiliaris i es cobrava un percentatge del cost de l’obra. Amb això vull dir que com més inflats estaven els preus dels pisos, més cobrava tothom.
Com pot repercutir a Catalunya?
Ens trobarem com ja s’ha dit amb un fort increment de l’atur, empreses que hauran de tancar i no perquè no hi hagi mercat, sinó perquè els bancs no podran deixar diners per al normal funcionament d’una empresa. Amb els ajuts públics ens trobem per un cantó, que la recaptació d’impostos caurà tant per l’efecte de l’atur com per la crisi del totxo, i per altre cantó, i això no es comenta tant, perquè la pujada de tipus d’interès ha fet que el deute de l’estat sigui més car i per tant, s’han de destinar més recursos a retornar els interessos del deute emès. Amb això vull dir que els ajuts públics, que enguany ja s’han reduït, és reduiran molt més. Certament la Nació Catalana ho té mal amanit, amb uns polítics incapaços, un Govern Central que es nega a invertir a Catalunya i una Generalitat que financerament fa aigües per tot arreu. El futur, si seguim per aquest camí, no és gaire esperançador.
Hi ha solució?
Tot és solucionable, però hi hem de posar tots el coll. En primer lloc cal retornar a la cultura de l’esforç i del treball. Cal reduir el funcionariat al necessari i no engreixar-lo. Aquesta crisi pot esdevenir la pedra de toc que necessitàvem perquè la gent no es quedi a casa esperant un subsidi i llepant-se les ferides, sinó que haurà de sortir i esforçar-se per tirar endavant la família.
En segon lloc, ens cal canviar l’actual classe política covarda i apoltronada, per noves generacions de polítics que tinguin les mateixes ànsies de superació, una cultura de l’esforç i una tenacitat, com els emprenedors que lluiten per crear i tirar endavant una empresa, però amb una cosa més, una fe cega i un amor incondicional a Catalunya.
En tercer lloc, Catalunya no pot deixar-se robar entre 15.000 i 19.000 milions d’euros anuals. Això no és solidaritat, això és espoliació o robatori. La solidaritat és donar el que tu vols a un altre i evidentment després de tenir cobertes les teves necessitats. Està clar que les necessitat de Catalunya no estan cobertes i no ens podem deixar robar, primerament perquè és nostre, i segon perquè ho necessitem. El que Espanya no farà ni ara ni mai, és donar un tracte fiscal just a Catalunya, així doncs aquesta és una bona raó, encara que no l'única, per convèncer-nos que si volem sortir ben parats d’aquesta crisi ens cal tenir un estat propi, ens cal doncs, la independència.
Oleguer Brustenga i Sol
Conseller de Catalunya Acció
Etiquetes:
Economia
05 de setembre 2008
Crisi de responsabilitats
Article publicat al diari Avui el 5 de setembre del 2008 Continua la perniciosa tendència a voler fer veure que la crisi que patim és importada. Es continua, per tant, fomentant la irresponsabilitat més absoluta. Greu error, perquè la crisi que patim aquí és específica -l'única cosa que han fet els americans és posar-la en evidència-. Seria hora que algú expliqués que nosaltres hem generat les nostres pròpies "hipoteques porqueria". I que ho hem fet d'una manera molt particular ("Spain is different!"). I convindria refrescar la memòria sobre les responsabilitats de dos dels principals actors d'aquesta crisi: els bancs i els consumidors.
Com ja vaig escriure aquí mateix, tot té l'origen en un diner massa barat. El nostre sistema financer ha actuat alegrement, i l'autoritat reguladora ho ha permès. Abans, les hipoteques que s'atorgaven eren per un màxim d'un 80% del valor de l'edificació -mai s'hi incloïa el terreny-. En aquests darrers anys, però, les entitats financeres han estat donant hipoteques de fins al 120% del valor total (edificació més terreny)! Els constructors han pogut edificar sense arriscar ni un euro, i les famílies, fent servir la hipoteca, han pogut comprar-se el pis, moblar-lo i, de passada, canviar el cotxe (idees, totes aquestes, degudament estimulades pel mateix delegat de l'oficina de l'entitat que els atorgava el préstec). I això ha estat possible perquè les empreses encarregades de valorar els pisos n'inflaven el valor per tal que aquests bancs i caixes nostres poguessin donar una hipoteca degudament generosa. L'autoritat reguladora i el legislador espanyols no han parat atenció als lligams existents entre entitats financeres i empreses de valoració. No s'ha actuat correctament per garantir la independència i la professionalitat de les empreses que valoren pisos.
Conseqüències? Les lògiques. Com que les entitats financeres espanyoles no tenien prou diners per donar hipoteques, van començar a demanar diners prestats als bancs del nord d'Europa: bàsicament d'Holanda, de Bèlgica i d'Alemanya... Resultats? El dèficit exterior per compte corrent espanyol s'ha engreixat i ara és un dels més grans del món: 9,4% del PIB. La major part dels béns immobilitzats que els darrers anys s'han construït aquí els devem. No només no són dels seus compradors (ja que aquests deuen la hipoteca al banc), sinó que tampoc són del banc (perquè aquest també deu el préstec que li han fet els bancs del nord d'Europa). Per tant, podríem dir que bona part dels béns immobles edificats els darrers anys a Espanya ni tan sols són espanyols -malgrat que el senyor Zapatero practiqui un nacionalisme que a Europa indigna i fa riure alhora-. El patrimoni creat els darrers anys és de les entitats financeres del nord d'Europa.
Però no hauríem de passar per alt tampoc la responsabilitat dels individus. Molts, ara, no poden tornar la hipoteca. Una pregunta: per què la demanaven? Per què van acceptar hipoteques engreixades? Per què van aprofitar per, fins i tot, canviar de cotxe amb uns diners que, amb bon sentit, estaven destinats a adquirir un habitatge? Ara, quan pugen els interessos, la gent eludeix responsabilitats i dóna la culpa als bancs. Més preguntes: aquests individus, per què no demanaven una hipoteca a interès fix en lloc de variable? La firma d'una hipoteca és un fet de lliure elecció a què ningú està obligat. És molt maco jugar al capitalisme quan només es guanya, i donar la culpa als bancs quan es perd. Ho sento, la responsabilitat individual és inexcusable. No ser ric no és motiu per ser imprudent. Ara els bancs tornen a posicions que mai hagueren hagut d'abandonar. Presten els diners amb prudència, perquè, entre altres coses, no en tenen.
En tot aquest afer hi ha massa responsabilitats (ajuntaments descontrolats, constructors sense escrúpols, finançaments irregulars, etc.), però per sobre de tot hi ha la responsabilitat d'aquells que, dia a dia, han inflat aquesta insensata bombolla immobiliària: els que atorgaven hipoteques i els que les acceptaven. Parafrasejo un amic. "Pel que fa a aquesta crisi, no riuré. Ara bé, no em demanin pas que plori".
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
Conseqüències? Les lògiques. Com que les entitats financeres espanyoles no tenien prou diners per donar hipoteques, van començar a demanar diners prestats als bancs del nord d'Europa: bàsicament d'Holanda, de Bèlgica i d'Alemanya... Resultats? El dèficit exterior per compte corrent espanyol s'ha engreixat i ara és un dels més grans del món: 9,4% del PIB. La major part dels béns immobilitzats que els darrers anys s'han construït aquí els devem. No només no són dels seus compradors (ja que aquests deuen la hipoteca al banc), sinó que tampoc són del banc (perquè aquest també deu el préstec que li han fet els bancs del nord d'Europa). Per tant, podríem dir que bona part dels béns immobles edificats els darrers anys a Espanya ni tan sols són espanyols -malgrat que el senyor Zapatero practiqui un nacionalisme que a Europa indigna i fa riure alhora-. El patrimoni creat els darrers anys és de les entitats financeres del nord d'Europa.
Però no hauríem de passar per alt tampoc la responsabilitat dels individus. Molts, ara, no poden tornar la hipoteca. Una pregunta: per què la demanaven? Per què van acceptar hipoteques engreixades? Per què van aprofitar per, fins i tot, canviar de cotxe amb uns diners que, amb bon sentit, estaven destinats a adquirir un habitatge? Ara, quan pugen els interessos, la gent eludeix responsabilitats i dóna la culpa als bancs. Més preguntes: aquests individus, per què no demanaven una hipoteca a interès fix en lloc de variable? La firma d'una hipoteca és un fet de lliure elecció a què ningú està obligat. És molt maco jugar al capitalisme quan només es guanya, i donar la culpa als bancs quan es perd. Ho sento, la responsabilitat individual és inexcusable. No ser ric no és motiu per ser imprudent. Ara els bancs tornen a posicions que mai hagueren hagut d'abandonar. Presten els diners amb prudència, perquè, entre altres coses, no en tenen.
En tot aquest afer hi ha massa responsabilitats (ajuntaments descontrolats, constructors sense escrúpols, finançaments irregulars, etc.), però per sobre de tot hi ha la responsabilitat d'aquells que, dia a dia, han inflat aquesta insensata bombolla immobiliària: els que atorgaven hipoteques i els que les acceptaven. Parafrasejo un amic. "Pel que fa a aquesta crisi, no riuré. Ara bé, no em demanin pas que plori".
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
Etiquetes:
Economia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Ni oblidem ni perdonem
