27 de setembre 2005

Compte amb el nou finançament del tripartit !

La proposta de finançament del tripartit per al nou Estatut no concreta ni una sola millora a nivell econòmic. Tots els punts del finançament estan massa oberts, massa indefinits, poc concretats, amb la qual cosa haurem de negociar amb els espanyols tenint ells els nostres diners, i ja sabem com acaben sempre aquestes negociacions. Ja era pobre i gens blindat el finançament que plantejava el tripartit que només faltava que el modifiquessin per a adaptar-lo als criteris del Consell Consultiu. Compte que com s'aprovi el finançament proposat pel tripartit haurem begut oli i després no ens podrem queixar perquè l'haurem aprovat nosaltres mateixos.

A. ESPOLIACIÓ (IMPOSTOS QUE MARXEN I NO TORNEN) QUE PATIM ELS CATALANS PER PERTÀNYER A ESPANYA

1 . ESPOLIACIÓ FISCAL AL PRINCIPAT (any 2002) = 14.730 MEUR = 40 MEUR cada dia = 11,6% del PIB
2. ESPOLIACIÓ FISCAL ALS PAÏSOS CATALANS (any 2002) = 19.750 MEUR = 54 MEUR cada dia = 9,3% del PIB


B. COMPARACIONS:

DINERS QUE EUROPA REGALA A ESPANYA PER SER POBRES (FONS DE COHESIÓ) = 6.000 MEUR l'any = 16 MEUR cada dia
A. Dèficit fiscal del País Basc amb Espanya = 0 MEUR
B. Dèficit fiscal dels lands més rics d'Alemanya = màxim del 4% del seu PIB
C. Fer un hospital comarcal costa aproximadament 40 MEUR.
D. Fer una llar d'infants per a 60 criatures costa aproximadament 1 MEUR.

PRESSUPOST DEPARTAMENTS GENERALITAT 2003 = 16.081 MEUR = 44 MEUR cada dia
E. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 5.978 MEUR en Sanitat i Seg. Social.
F. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 684 MEUR en Universitats i Recerca.
G. L'any 2003 la Generalitat del Principat es va gastar 770 MEUR en Pol. Territorial i Obres Públiques.


C. FINANÇAMENT NOU ESTATUT

La proposta de nou finançament del tripartit proposa que passats 10 anys (i això no queda blindat en el redactat de l'Estatut al dia d'avui) el dèficit fiscal es redueixi a la meitat de l'actual , és a dir, que en el millor dels casos i suposant una generositat extrema per part dels governs espanyols que hi hagi en el futur –i ja sabem de quin peu calcen-, Espanya ens seguiria robant 20 MEUR diaris (1 hospital comarcal cada dos dies) quan tota la potència econòmica que és Europa dona 16 MEUR diaris a Espanya. D'això tenen la poca vergonya de dir-ne una proposta potent i ambiciosa i propera al concert econòmic.

Bé, doncs ara els catalans ja tenen un altre punt de vista sobre la realitat del nou finançament que proposa el nostre govern format pels psoecialistes del PSC que responen a la veu del seu amo espanyol, els presumptes independentistes d'ERC que ràpidament s'han acomodat als sous de la menjadora oficial i els buscapapallones multiculturals d'Iniciaitva que es pensen que les polítiques socials es fan amb l'aire que respirem i no amb els diners que ens roba Espanya.

Ara només caldrà veure quina decisió prendrà finalment CiU. Si seguirà jugant a la puta i la ramoneta com aquests darrers 23 anys per a guanyar tant el vot d'exfranquistes com el d'independentistes, és a dir, si la defensa del concert econòmic és només una aixecada de bandereta per a recuperar vots –com han fet en diverses ocasions en els 23 anys de govern- o realment es plantarà per una vegada en la defensa dels interessos i benestar dels catalans. No oblidem que l'espoliació que patim és el resultat de la gran estratègia política d'en Jordi Pujol d'encaixar Catalunya a Espanya.

Aquest proper divendres quedarà reflexat quin país defensen els nostres polítics (Catalunya o Espanya) i quins interessos defensen (els seus o els dels catalans). Algú pot pensar que aquesta crítica és molt dura però ens hi juguem el futur econòmic de Catalunya, és a dir, la prosperitat present i futura de molts catalans de totes les edats. I cap partit, cap ni un, ha fet pedagogia de les xifres de l'espoli i del nou finançament. Cap ni un s'ha dignat a explicar de forma senzilla i amb exemples la seva proposta de finançament i les millores quantitatives que aportarà. Només s'han dedicat a alimentar la confusió perquè els catalans no puguin valorar el que proposen.

Espanya no pot mantenir-se, no pot tirar endavant sense els 40 MEUR diaris que treu de Catalunya . Per això cap partit ha fet pedagogia de les xifres perquè el poble les comprengui. Millorar el finançament de Catalunya per tal que Catalunya pugui tenir un futur pròsper suposa enfrontar-se a Espanya, i no oblidem que els nostres polítics viuen d'Espanya. A ells no els afecta l'espoli que patim.

Aquest proper divendres 30 de setembre de 2005 tots ells quedaran retratats com a bons esclaus que són al servei del seu amo.

Josep Castany, 41 anys
Barcelona (Barcelonès)
Director General de Catalunya Acció
15 de setembre 2005

Espanya s'està independitzant de nosaltres amb els nostres diners

I quan dic "nosaltres" incloc el País Valencià. El País Valencià és i serà precisament el termòmetre inequívoc de com aniran les coses d'ara en endavant, políticament, aquí a la vora de la Mediterrània. Quan el País Valencià es desperti i es tregui la mordassa amb cloroform de la boca, la batalla estarà mig guanyada i només caldrà rematar la feina.

Durant tot el mes d'agost vam poder llegir els 5 articles especials sobre l'economia valenciana que el professor d'economia de la UB, Ramon Tremosa, va publicar al diari Avui. És especialment clarificador el quart de la sèrie, que tracta sobre les infraestructures ferroviàries del País Valencià ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/23/pdf/050823diari029.pdf). En certa manera era la peça que ens faltava del puzzle, un puzzle en què hi havia alguna cosa de misteriosa i incomprensible. Mireu atentament el mapa... Hi veieu res d'estrany? M'explico...

Durant molts anys, especialment a Catalunya i al País Valencià (a les Illes ja saben que Espanya directament els ha deixat tirats) hem cregut en general que els successius governs espanyols eren inconscients, o irresponsables, que estaven desaprofitant la immensa capacitat econòmica dels Països Catalans, que per alguna raó misteriosa no ens escoltaven, que s'estaven equivocant i que la nostra missió era fer-los veure la llum, que invertir en nosaltres era rendible, que no els convenia escanyar la gallina dels ous d'or, etc., etc. Ara fins i tot els empresaris valencians es comencen a revoltar ja contra Camps exigint la col·laboració immediata i urgent amb Catalunya, perquè si no les seves exportacions se'n van en orris en pocs anys. Quanta ingenuïtat. Doncs no, els espanyols no són ni inconscients ni irresponsables. Res més lluny de la realitat. Han estat especialment conscients i responsables... però del SEU futur.

El mapa ferroviari espanyol del 2020 no hi deixa cap dubte obert. Mireu atentament el mapa. Els espanyols s'estan independitzant econòmicament de nosaltres, ens estan fent tan prescindibles com poden i a marxes forçades. Estan fent una inversió a mig i llarg termini amb tota la intel·ligència del món. Per què? Perquè encara tenen por de la nostra secessió, els plans d'infraestructures per al País Valencià detallats al Pla Estratègic d'Infraestructures i Transports (PEIT) els delaten: també del País Valencià tenen por encara. Sí, també. Increïble, oi? No sé si els espanyols són exagerats o lúcids, això ho haurem de decidir nosaltres, inclosos els valencians. Per això dic que el País Valencià serà el millor termòmetre, perquè serà el jutge suprem que marcarà el punt d'inflexió de si el nostre futur serà tenir una cadira a l'ONU i la UE, o simplement ser la platgeta de la gran Castella.

Els economistes saben molt millor que jo que, invertint massivament als Països Catalans des de fa 20 ó 25 anys, Espanya hauria avançat bastant més perquè de fet n'haurien tret molts més diners. Però no ho han fet, sinó que han preferit preparar-se per al seu futur, amb un pla perfectament detallat i estudiat. Han preferit guanyar cada any una miqueta menys, però alhora independitzar-se econòmicament de nosaltres. Estan fent tota una inversió de futur davant dels nostres nassos, i a sobre els estem rient les gràcies. Recapitulem una mica...? Tot comença amb el franquisme i el pont aeri. Després, el centre econòmic calia moure'l de Catalunya (i el País Valencià) cap a Madrid. Més tard, l'aeroport de Madrid, fer-lo el centre indiscutible del sudoest d'Europa, marginant Barcelona i ja no diguem València o Palma. I la nostra artèria principal, l'A-7, eternament de peatge pels segles dels segles (ara es diu AP-7, amb la P de peatge ben clareta per si encara algú hi tenia esperances), mentre les autovies i autopistes redundants dels voltants de Madrid fan veritable por, i els plans de carreteres per a la gran messeta del 2020 encara més. Els seus parcs tecnològics també en fan, de por, i els nostres...? Els nostres fan riure (o plorar, segons el dia i l'humor que tinguem).

Els seus ferrocarrils del futur, de passatgers i de mercaderies, passaran també d'aquí a res pel mig de Castella, d'Andalusia als Pirineus passant per Madrid. El primer TGV, el Sevilla-Madrid fet aprofitant l'excusa barata de l'Expo... semblava ridícul, oi? Sembla innocent, un caprici d'en Felipe, oi? Som ingenus de mena, els catalans. Ara que ja està fet, ara que ja es pot anar en TGV de Sevilla a Lleida, ara diuen amb raó que és molt més fàcil, barat i ràpid adequar les línies fèrries convencionals que travessen Castella per al transport de mercaderies que no pas crear línies noves pel País Valencià, perquè el transport ràpid de passatgers està ja resolt amb el TGV de punta a punta de la gran Castella. És clar, en aquell moment, res de fer el Madrid-Barcelona, perquè el 1992 encara quedaven moltes (massa) empreses a Barcelona. I res de fer el València-Barcelona, no fos cas que els traïdors adormits es despertessin i decidissin marxar d'Espanya deixant-la amb un pam de nas. En canvi ara que ja tot és a Madrid, ara sí que fan el TGV, però no pas el València-Barcelona, això mai, perquè unir Tarragona i Castelló seria un pas en fals en el seu pla, un error imperdonable. Ara es tracta de fer tots aquells trams necessaris per a anar absorbint-ho tot progressivament en el "hinterland" madrileny-saragossà, començant per Lleida. Per què crèieu que havien començat des de Madrid i no des de Barcelona, a fer el TGV Madrid-Barcelona? I el seu port del futur, no ens enganyem, és Algesires, com deixa ben claret el mateix document del PEIT, i mentrestant s'instiga la lluita fratricida entre els ports de Barcelona i València.

Si us plau, feu amb mi un exercici ben senzill: si hipotèticament dibuixem una frontera sobre el mapa, entre Espanya i els Països Catalans, i mireu el mapa amb atenció. El que estan fent és exactament el que faria qualsevol ministre espanyol de foment, si disposés de temps, diners, intel·ligència i odi (barrejat amb por) cap a tot el que olori a català: dotar la gran Castella de punta a punta, d'Algesires i Sevilla fins a Aragó i França, i marginar Catalunya i el País Valencià per a asfixiar-les de forma lenta però segura per sempre més. Ja només els queda adequar l'autovia i el ferrocarril transfronterers Saragossa-Canfranc-Pau, i tindrem una Espanya perfectament equipada amb infraestructures per al seu futur immediat, connectada amb Europa sense necessitat de passar pels Països Catalans per a res! Fins i tot ens agafaran avantatge competitiu, i si mai decidim independitzar-nos després d'això seria a costa de tenir un dur competidor al costat, i millor preparat. S'estan independitzant ells de nosaltres, i els estem donant tot el temps del món per a fer-ho!! I el més humiliant de tot, els diners que dediquen a aquest pla resulta que són nostres, es tracta senzillament del nostre espoli fiscal convertit en infraestructres seves noves i llampants que ja estan competint contra nosaltres!

L'espoli a Catalunya, del 10% del PIB, és el més gran en xifres absolutes. L'espoli a les Illes, del 17% del PIB, és el més gran en termes relatius. I l'espoli al País Valencià, del 3% del PIB, el més cruel i despietat, per estar el País Valencià per sota de la mitjana en renda per càpita. En total, 54 MEUR diaris l'any 2002. Això són gairebé 2 hospitals comarcals diaris. És un TGV Perpinyà-Elx cada any. No hi ha dubte entre els economistes, es tracta d'una economia colonial. I mentrestant per aquestes terres tenim encara la poca vergonya de parlar, en el millor dels casos, d'esperar 15 anys per a tenir uns resultats de finançament semblants al concert basc...? 15 anys!! Però com es pot ser tan miserable o tan miop? En 15 anys els centres d'investigació ja estaran a Txèquia i Hongria!! I si som tan rucs que decidim no independitzar-nos mai, doncs perfecte, serem simplement la gran platja oriental de la gran Castella i el gran geriàtric (per no dir prostíbul, o barra lliure) meridional de la UE, la riota d'Europa. Ben bé que la dita "cornut i pagar el beure" agafa ja proporcions mai conegudes fins ara amb tot això que ens estem deixant fer. Ben bé ens estem deixant violar mentre fem cara que ens agrada. La deixadesa envers la vexació ens unifica molt més encara que la llengua i la història, perquè afecta també a tots aquells que parlen espanyol, anglès o swahili i que han vingut d'altres terres.

Però tot aquest pla espanyol, perfecte i macabre, explica moltes més coses que els plans ferroviaris i d'altres infraestructures. Explica també el pànic evident i secular que tenen els espanyols a operacions empresarials com l'opa de Gas Natural sobre Endesa, sense anar més lluny. És exactament la mateixa reacció que ha tingut el govern francès fa pocs dies oposant-se de forma vehement a l'entrada important de capital estranger en el seu sector energètic, considerat "estratègic". Si ja fins i tot el mateix Ricard Fornesa, l'espanyolitzadíssim president de La Caixa, ha arribat a dir sobre la polèmica creada que a Madrid es comporten "com si no fóssim espanyols"; i Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid, ha dit que “és una mala notícia que una multinacional espanyola es traslladi fora del territori nacional”, referint-se al trasllat de la seu a Barcelona. Però què més necessitem? Què més estem esperant, per a obrir els ulls i construir el nostre Estat? Pasqual Maragall és tan irresponsable com per a dir que “on estigui la seu, a Madrid o a Barcelona, és irrellevant”. Efectivament, per a una persona irresponsable com Maragall és irrellevant, però quan hi hagi una frontera serà molt rellevant, ho té clar fins i tot Esperanza Aguirre. Repeteixo: què més estem esperant?

Deixem d'una vegada de fer tots el préssec pensant que els espanyols no inverteixen en nosaltres perquè són "ingenus" o "irresponsables". De polítics espanyols ingenus o irresponsables no n'hi ha hagut gaires. De fet no sabria dir-ne el nom de l'últim, segurament sóc massa jove. El pitjor és que gairebé ningú se n'està adonant, oscil·lo cada dia entre la pena i la ràbia. Els ingenus i els irresponsables som nosaltres. Almenys el títol del llibre de Ramon Tremosa i Jordi Pons, "L'espoli fiscal: una asfíxia premeditada", és ben lúcid. Gràcies a aquesta llavor que està germinant, cada dia despertem uns quants de nosaltres d'aquesta fastigosa hipnosi col·lectiva, ja sigui a l'Horta o al Vallès, i hem de ser igual de lúcids en veure la solució, perquè si no aportem solucions formem part del problema, i la solució queda ben lluny de l'encaixisme en qualsevol de les seves formes. D'aquesta lucidesa i en la capacitat de propagar-la dependrà en gran mesura que la construcció del nostre Estat sigui ràpida i un èxit. Si no, quan despertem ja serà massa tard, els nostres fills hauran emigrat i només veurem els nostres néts uns pocs dies cada any, a les vacances d'estiu, perquè de sol en continuarem tenint, però serem un veritable desert industrial i tecnològic.

L'única solució per a tot aquest drama és prendre la iniciativa, avançar-nos al seu robatori premeditat i desvergonyit, no donar-los temps que la nostra hemorràgia sigui mortal sinó reaccionar ja immediatament, posar la directa, treure'ns el paràsit del damunt per la via ràpida dels fets consumats, i començar a construir les nostres infraestructures (les del nostre futur i el dels nostres fills) i a finançar els nostres serveis socials, els del nostre present. Tot això, o serà acompanyat d'una cadira a l'ONU o no serà, i justament per a això treballem ja, per tal que sigui.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció