07 de maig 2010

Millor copiar, i ràpid!

Article publicat al diari Avui el 7 de maig del 2010
http://paper.avui.cat/article/dialeg/190551/millor/copiar/rapid.html

Els governants espanyols s'estan quedant afònics de tant repetir que Espanya no és Grècia. I és veritat. Ells estan a 42 de febre i Espanya està a 39. Però els dos patim la mateixa malaltia: la ressaca d'haver viscut per sobre les nostres possibilitats. D'haver gastat més del que guanyàvem. Fa anys que des d'aquesta columna els adverteixo que un no pot comportar-se com un suec, i treballar com un mediterrani. I que la metàstasi dels sectors construcció i turisme (paradigma de l'economia grega) és molt perillosa. També m'he fet pesat advertint que les ajudes econòmiques de la UE han estat de tal magnitud que han creat la il·lusió que érem rics, que podíem sopar a la mateixa taula que Alemanya, França o el Regne Unit... I sense treballar-nos-ho! Tots aquests vicis els ha practicat Grècia en desmesura. Però també nosaltres.

ARA ELS DEMANARIA que no posin en dubte que patim una malaltia similar a la de Grècia, però amb una temperatura una mica més baixa. I amb alguns elements peculiars. Ells tenen un deute exterior més gran que el nostre però, per contra, nosaltres tenim un atur més gran que el d'ells. Ah, i una diferència fonamental! No es pot mentir com ho han fet els grecs. Perds la credibilitat i el respecte dels altres. I ho perds per molts anys. Malgrat dependre d'un primer ministre saltimbanqui i frívol, els funcionaris espanyols que gestionen les estadístiques són més seriosos. Però el xarop que la zona euro i l'FMI han receptat a Grècia, i exigit que prengui, és el mateix que el que ha de prendre Espanya. I el tractament durarà anys, creguin-me.

PRIMER. El sector públic ha de gastar en proporció a l'economia del país. Com que l'Estat, d'inversions, ja gairebé no en fa, Grècia ha de retallar els costos de la partida de personal. Haurà d'abaixar salaris dels funcionaris. Aquí, vistos els sacrificis del sector privat, potser que els salaris públics es congelessin. No els sembla? Sortir per la televisió i dir que s'han retallat 16 milions d'euros en alts càrrecs, són ganes de fer el pallasso. Per cert, els periodistes de TV3 s'ho haurien de fer mirar. La nostra televisió pública sembla el gabinet de premsa i propaganda del senyor Zapatero i de la seva vicepresidenta (aquesta que sembla sortida del programa Barri Sèsam).

SEGON. LA GENT S'HA DE JUBILAR més tard. Tornem-hi: no es pot gastar més del que es genera. A Grècia (gran concessió als malvats alemanys!) han decidit que a partir d'ara es jubilaran als 60 anys. Aquí, de moment, ens hauríem de conformar a aturar les jubilacions anticipades. S'ha fet una estadística del nombre de jubilats anticipats? Cap economia del món pot resistir aquesta sagnia. La nostra, menys.

TERCER. APUJAR IMPOSTOS. Altre cop: no es pot gastar més del que es recapta. Grècia té dues tasques a fer. Una, apujar els impostos (la recaptació allí representa el 31% del PIB) i, dues, netejar l'economia submergida. Aquí els impostos ja estan a nivell europeu (38% del PIB), i apujar-los està pelut. I per convèncer que l'economia submergida no és rendible, l'Estat ha de demostrar, abans, que no malgasta. I aquesta tasca, amb aquest populista d'estètica Evita Perón al capdavant del govern espanyol, se m'acut inviable.

QUART. MERCAT DE TREBALL. S'ha de liberalitzar més del que ho està. Desconec el mercat laboral grec al detall, però me l'imagino. A Espanya, però, s'ha d'acabar la conxorxa entre govern i sindicats. Perquè està enfonsant l'economia. Els sindicats espanyols han esdevingut una casta aristocràtica amb señoritos al capdavant. Ningú té clar com es financen, ni qui representen. Però molesten. Els grans responsables de la desarticulació de la classe mitjana espanyola, de l'aparició de l'enorme mileurisme, són, principalíssimament, els sindicats. El seu xantatge s'ha d'acabar.

BÉ, DE TOT AQUEST ENRENOU ens queda un consol que, malauradament, no parla a favor nostre. L'individu que durant els darrers anys, des de la Moncloa, ha entabanat tota la classe política catalana, i bona part de l'electorat català, no ha pogut enganyar Europa. Per això insisteixo que mereix la pena ser europeu. I ens convé defensar aquells líders que, nord enllà, no accepten que determinats estafadors puguin desmuntar allò que tant i tant ha costat construir.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor