Publicat al Diari Avui (21/juliol/2006)

Ara sí que es pot assegurar que la campanya electoral ha començat. Fins aquesta setmana la munició era de fogueig. Ara, en anunciar el departament d'Economia i Finances que el PIB de Catalunya creix per sobre de la mitjana espanyola, podem dir que la campanya ja està aquí.

És tradició de les democràcies europees meridionals manipular estadístiques. No fa gaire, la UE va sancionar Grècia per haver manipulat les xifres del seu creixement. Forma part de la picaresca mediterrània que ens fa tanta gràcia, però que només es sustenta mentre la riquesa i productivitat del nord d'Europa vagi vessant, és clar. Com que aquesta Península no ha estat mai un prodigi de refinament, els nostres polítics tenen tendència a fer aquestes martingales de manera molt grollera -vull dir que se'ls veu el llautó.

Em ve al cap la darrera tupinada del govern espanyol, de la qual, pel que es veu, el govern català n'és còmplice -encara que sigui pel silenci mantingut-. Ara veuran. Resulta que la UE publica cada any la renda per càpita (la riquesa) de totes les regions d'Europa. I la pondera segons el "cost del nivell de vida" d'aquella regió en qüestió -és normal, ja que no costa igual una hora d'aparcament a Barcelona que a Badajoz-. No serveix de res comparar el benestar d'un senyor que guanya 20.000 euros a Barcelona amb un altre que en guanya 16.000 a Badajoz si aquests ingressos no es ponderen segons el "nivell de vida" de cada lloc (amb 16.000 euros a Badajoz es fan moltes més coses que no pas amb 20.000 a Barcelona). Doncs bé, resulta que per elaborar les estadístiques del 2003 el govern espanyol que encapçala aquest gran amic de Catalunya que es diu Zapatero ha decidit per primer cop deixar de subministrar a la UE la dada del "cost del nivell de vida" per autonomies, i li ha passat a Brussel·les un únic "cost del nivell de vida" per a tot Espanya. Veuen fins on pot arribar la subtilesa de la manipulació? No cal dir-los que aquest fet, a més d'escandalós, ens és perjudicial, ja que fa veure que els catalans som més rics del que realment som.

Jutgin vostès mateixos. L'any 2002 la renda per càpita catalana fou de 23.997 EUR. L'any 2003 va baixar a 22.415 EUR. Ep!, cada català va esdevenir un 6% més pobre. No els ho havien explicat això? Quina barra! Bé, continuem, perquè gràcies al "petit truquet" d'unificar el "cost del nivell de vida" a tot Espanya, resulta que el 2003, malgrat esdevenir més pobres, Catalunya va guanyar posicions entre les regions d'Europa! Ja els he dit que la forma de fer trampes aquí és grollerota i, en conseqüència, tard o d'hora se'ls descobreix -Catalunya no pot, al mateix temps, empobrir-se i guanyar posicions si tot Europa creix. M'explico?

Aquesta manera d'actuar ha estat la constant de la societat catalana representativa (la societat política, però també l'anomenada "societat civil") d'ençà la Transició. Consisteix a repetir que Catalunya va bé (fins i tot més que la resta d'Espanya) quan, de fet, empitjora manifestament -cosa que tots observem-. Per tal de no continuar fent-nos trampes al solitari, jo suggeriria que algú ens expliqués la paradoxa següent. Quan es va inaugurar l'Estat de les autonomies, Catalunya era el territori amb major riquesa per càpita (que és la que compta). Avui, vint-i-sis anys després, Catalunya ocupa el quart lloc en el rànquing. I si considerem la renda disponible (després de pagar impostos i rebre subvencions), Catalunya passa a estar en la setena o vuitena posició. O sigui que, senyors representants de la societat barcelonina benpensant i malfeinera, agafin, reuneixin-se entre vostès (consellers, cambres, círculos, fomentos, ...) i amb tots els altres elements que han ajudat a crear el desgavell que patim, i ens expliquin com ens ho hem fet: créixer més que ningú, i retrocedir. Quan trobin un relat creïble, vénen i ens ho diuen. Mentrestant, si us plau, deixin de considerar que la resta de catalans som burros.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.

Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella.

D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat.

D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen que l'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona.

Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi, tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà.

L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Repassem les paraules d'en Santiago Espot, un digníssim possible candidat a la primera Presidència de la Catalunya Lliure. Les paraules i frases següents són escrites en diversos capítols del llibre "Cap a la Independència" de l'esmentat autor, empresari i polític. (Editorial: La Busca, edicions).

A la plana 73 hi podem llegir: - « Sense tenir un mínim de poder per controlar la inversió dels nostres impostos, resulta impossible bastir un futur amb unes condicions una mica operatives. Tots els especialistes coincideixen que la nostra és una situació límit, que no es pot continuar amb un ofec d'aquestes característiques. Fins i tot homes tan poc sospitosos de tenir vel·leïtats catalanistes com són els dirigents de la Cambra de Comerç de Barcelona han advertit sobre l'alentiment —un eufemisme per dir que ens estem arruïnant— de l'economia catalana».

Anem, ara, a la plana 75 - «Per veure-ho més clar només ens cal llegir les declaracions d'un ministre on anunciava que el dèficit de la sanitat catalana «quedarà pendent». Tot i que, poc més o menys, deia que «hi ha el compromís socialista d'abordar-la en el futur». O el que és el mateix, una altra mofa per anar allargant el "via crucis" català.

Les conseqüències de tot plegat no afecten únicament la nostra escurada butxaca particular. Van molt més enllà. També en patiran els efectes —de fet, ja els pateixen— totes aquelles petites o mitjanes empreses catalanes que actuen com a proveïdors de tot l'entramat sanitari català."

Seguim a la plana 77 - «Ara ja ningú no pot amagar-ho. Les xifres circulen de boca en boca, i tothom sospita que el forat, la complicitat i el robatori que el provoquen és molt més gros del que ens volen fer creure. Per molt que s'intenta no es pot amagar per més temps «la magnitud del desastre». Es a dir, «el robatori continuat a Catalunya». ... Precisament aquests són els títols de l'informe que, en format "power point", han posat en circulació per internet els seus autors: Josep M. Castany i Juan Manuel Rodríguez, el primer, Director General de Catalunya Acció (CA) i el segon, Conseller de CA.» ... «Ara bé, aquest informe econòmic que es basa en les dades públiques que els seus autors han pogut recollir (estudis de diversos especialistes, web de la Generalitat, dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, etc...), no pot contemplar com és natural les balances fiscals que sempre han amagat els governs, siguin de dretes o d'esquerres, de l'Estat espanyol."

I ara, a més d'aquestes ratlles que us he transcrit, tan clarificadores de la situació actual, em permeteré de nou posar els drapets al sol d'ERC i CIU perquè serveixin d'elements de pedagogia i transparència i alliçonin -cosa difícil- als dos partits que haurien de ser els més responsables en la defensa de Catalunya, i ho faré amb els comentaris que segueixen: ERC, encara no fa dos mesos just a les vigílies de la traïció feta al nostre País per CiU i Zapatero, va renunciar a exigir les Balances Fiscals al President espanyol Sr. Zapatero, al Ministre espanyol d'economia Sr. Solbes i al govern espanyol del PSOE, recolzant-los els pressupostos de l'estat a canvi de res. ERC va tirar a la cloaca l'eina més important que tenien a les mans. No es va guardar cap as a la màniga- talment com aquell que et dona un taló signat i amb les caselles en blanc. A bodes em convides devia pensar el Sr. Zapatero que pactava tot seguit amb els també pallussos i traïdors a la seva pròpia pàtria, en Pujol, en Mas i els líders de CiU.

A qui se li acut signar un xec en blanc i a més lliurar-lo a un lladre com l'estat espanyol? Un estat net i hereu genèticament complet d'en Lazarillo de Tormes! L'uns rucs! i els altres lladres i aprofitats! quina colla! La mare que els va parir!

I aquesta nit, al programa de la Mònica Terribas, surt la Consellera de Sanitat amb cara de lluç « ... que no sap d'on treure els cètims, ... que alguns metges només cobren 13 euros a l'hora, després d'estudiar 6 anys, com si es dediquessin a fer de fregona».

Podríem demanar-li al Sr. Mas què coi és això que es van empescar i que pel que s'ha vist no es creia, del «Concert Solidari»?

Colla d'inútils i venuts! 23 anys després de que en Trias Fargas i els bascos els ho diguessin a la cara! És que ja està bé! ës que no em cap al cap!

Cliqueu aquest enllaç (Robatori) que us adjunto i veureu quina perla de robatori! És de pel·lícula! És com allò d'Alí Babà i els quaranta lladregots! 20 de Ciu i 20 d'ERC!

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

El passat mes de novembre hi va haver a Espanya dues notícies ferroviàries que ens haurien de fer reflexionar profundament, en la mateixa línia que suggeria en els meus dos darrers articles " Espanya s'està independentitzant de nosaltres amb els nostres diners " i " L'esquerda irreversible a tot el país ".

Per una banda, s'ha inaugurat ja el TGV Madrid-Toledo. I per l'altra banda es va anunciar que el TGV Madrid-Valladolid estarà acabat per al 2007 . Fantàstic. No, no són pas ingenus ni irresponsables, és simplement que Espanya s'està equipant fins a les dents , i aquí encara n'hi ha que es donaran per "satisfets" si el TGV Lleida-Barcelona arriba el 2008 i a 250km/h. Encara recordo les paraules dels nostres polítics quan se'n va fer oficial el darrer retard: "Home, què hi farem…millor que arribi tard però que arribi bé". De debò que se m'acaben les paraules per a descriure la baixesa moral dels nostres dirigents. Molt haurien de canviar les coses per tal que el TGV Lleida-Barcelona anés a 300km/h. I més encara haurien de canviar per tal que el TGV arribi a Perpinyà abans del 2010. Sembla mentida que no ens adonem encara que l'estafa d'Espanya i França és tan simple que consisteix a posar-nos la pastanaga davant dels nassos, mentre s'equipen tot l'altiplà castellà amb tecnologia punta i els ports de Marsella i Algesires deixaran en ridícul els de Barcelona i València. Sí, la percepció és correcta: ens tracten com a competidors. Practiquen una asfíxia premeditada, executen un pla perfecte.

Si voleu un exemple més de tot això, recentment a la cimera franco-espanyola es va "acordar" accelerar alguns projectes prioritaris, como ara les connexions viàries i ferroviàries transpirinenques. Algun despistat es podria pensar que “evidentment” parlaven del TGV Figueres-Perpinyà. Doncs no, llegint la lletra petita, parlaven més aviat de la connexió per Canfranc i Somport (Aragó) fins a enllaçar amb Pau (Occitània). És a dir, que ja ens ho estan dient pràcticament a la cara i encara no ho volem escoltar: a mig termini la connexió ferroviària d'altes prestacions per a mercaderies entre Espanya i França es farà per l'Aragó, a nosaltres no ens volen per a res més que pagar totes aquestes obres mentre ens tenen entretinguts amb el “nostre” TGV que no connectarà Barcelona i València entre elles (això seria un error imperdonable per part d'Espanya de cara al seu macabre pla) sinó totes dues per separat amb Saragossa i Madrid. Resumint, serà un TGV lent, que arribarà 20 anys tard, i que a més no serà pas el nostre sinó que només tindrà el propòsit d'absorbir-nos una mica més, xuclar-nos fins a l'última gota de sang, a favor del territori veritablement espanyol. El nostre hauria d'anar de Perpinyà a Elx i ens el podríem pagar perfectament nosaltres solets amb els 20.000 MEUR que Espanya roba als Països Catalans en un sol any.

En voleu més, sobre ferrocarrils? És públic que la nova línia 9 del metro de Barcelona té greus problemes de finançament i que els 3.000 MEUR que havia de costar en realitat es pagaran a terminis fins al 2053 (havent-hi de sumar els interessos, és clar) i que en lloc del 2007 com es va anunciar, entrarà en servei cap al 2013 segons un recent estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona. Igual de públic és que de la línia 12 , que van anunciar ja fa un anys que aniria de Sarrià a Castelldefels, ara ja només es pensa a executar el tram Sant Boi-Castelldefels (5 anys després d'anunciar-la, ara diuen que “s'ha de repensar”) i fins i tot aquest tram no té encara ni finançament a la vista com a mínim fins al 2010 . Per no parlar de la prolongació de la línia 2 de Montjuïc a la Fira-2, que estava prevista per CiU per al 2005 (riem o plorem…?) i que ara es contempla per al 2010 com a mínim. Sí, exacte, tots aquests projectes eren i són brindis al sol, per no dir directament preses de pèl a la població.

Exactament igual com l'eix transversal ferroviari que Maragall i Nadal volen construir entre el 2010 i el 2020 perquè diuen que abans no es pot pagar (costarà 6.500 MEUR, equivalent a simplement uns 5 mesos de l'espoli actual que patim). O ara que el conseller Nadal anuncia tot orgullós que el Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya preveu uns 30.000 MEUR en 20 anys per a xarxa ferroviària, sembla que oblidi que els catalans sabem dividir: això són 1.500 MEUR cada any, és a dir, equivalent al que Espanya ens espolia en només 1 mes i mig. Però molt em temo que fins i tot això és un altre brindis al sol, perquè en tenen molts antecedents.

I mentre tot això passa, la Comunitat de Madrid no es conforma amb el MetroSur (una línia de metro que uneix les poblacions del sud de Madrid, passant soterrada per camps encara inhabitats, per cert) sinó que ja està executant els MetroNorte, MetroEste i MetroOeste, com a part de “la major expansió de la història del metro de Madrid (en total uns 90kms i 80 estacions) en una sola legislatura” de la Sra. Aguirre. Una cosa així com si ara decidíssim fer, entre d'altres ampliacions de la xarxa en nomes 4 anys, un Metro-Delta del Llobregat, un Metro-Maresme i un Metro-Vallès Oriental, o un Metro-Elx/Alacant, o Metro-Reus/Tarragona. Us imagineu l'impacte positiu que això suposaria? Jo me l'imagino una mica, i els economistes més encara, per això m'emprenyo jo i s'emprenyen ells. Sabeu el que costa tota aquesta ampliació de la xarxa de metro de Madrid? Doncs uns 4.000 MEUR, és a dir, un 60% del que costaria l'eix transversal ferroviari anunciat per Maragall per al 2020, o el que és el mateix, només uns 3 mesos de l'espoli que patim actualment. Per això, quan els nostres polítics diuen que el transport públic és una prioritat absoluta, els hauria de caure la cara de vergonya quan saben que les obres ferrovàries previstes al Pla Director d'Infraestructures 2001-2010 (i ja som a mig camí) van a un ritme patètic, i totes juntes sumaven només uns 7.500 MEUR (equivalent a 6 mesos d'espoli).

Sí, és normal que bulli la sang després de saber tot això. Mentrestant els nostres polítics s'omplen la boca de cofoisme. El Sr. Castells va tenir fa unes setmanes la poca vergonya de dir a TV3 que "la situació econòmica de Catalunya és francament bona", mentre d'altra banda diu que "haurem d'esperar 20 anys per a tenir un finançament semblant als bascos" i veiem que el col·lapse de la sanitat i l'ensenyament públics ja el tenim a tocar, i que les infraestructures que necessitem ja avui des de fa anys trigaran encara 15 anys en arribar com a mínim. El que ja no és tan normal és que, sabent-ne la solució, no decidim aplicar-la o exigir-la de manera fulminant.

Per això, aprofitant que parlem de trens, hem de ser conscients que els nostres dirigents polítics actuals només visualitzen una via per al nostre país: una via espanyola, una via morta. Haurem de ser la gent de l'anomenada "societat civil" els que parem el tren, el canviem a una via amb futur i comencem novament a rodar, ara sí, amb plena responsabilitat i amb il·lusió. Aquest "canvi de via” significa una bandera catalana a l'ONU, el nostre Ministeri d'Economia i unes Agències Tributàries a Palma, València i Barcelona, amb el pany ja canviat i les claus ben guardades a la vora de la Mediterrània. Aquest és l'únic futur digne per als Països Catalans. Si hi renunciem ara que ho tenim a l'abast, després no ens queixem quan la nostra economia sigui com la de la Catalunya Nord: un gran geriàtric per a centreeuropeus, turisme barat, immigració descontrolada i no integrada, un 15% d'atur i els joves emigrant en massa (aleshores potser sí, en TGV) a Madrid o a París, per no dir a Alemanya, Anglaterra o Estats Units.

Ara que finalment el debat sobre l'espoli fiscal és públic, ara que l'esquerda ja és visible a tot el territori, i ara que ja hi ha com a mínim un projecte concret –Catalunya Acció- per a assolir un Estat independent, és una oportunitat històrica per a arribar fins al final i esdevenir un poble adult, i poder pagar-nos nosaltres mateixos tot allò que ens farà un país modern i amb futur, començant per una xarxa ferroviària digna i adequada al país que som. Que Antoni Castells s'hagi d'empassar les seves roïnes paraules i, d'aquí a 20 anys, en lloc de tenir un "finançament autonòmic" com l'Euskadi dels 80 quan ja no caldrà, tinguem en canvi les terceres eleccions de la República Federal Catalana, i una ambaixada a totes les capitals del món.

Juan Manuel Rodríguez, 30 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

El ministre Solbes, amb la seva proposta de finançament ha engegat una bona guitza -per no dir directament una escopinada- als morros dels polítics encaixistes catalans, promotors i defensors tots ells del nou Estatut Colonial. Gairebé van quedar en estat de shock quan la van conèixer. I ells que es pensaven que tenien alguna força perquè la proposta d'Estatut la van aprovar el 90% dels diputats. Sí, el 90% dels diputats, però del parlament d'una colónia i sense sobirania. En Solbes, com a bon espanyol, ha deixat clar qui mana . Fixant la seva proposta com a base de negociació -a anys llum de la del Parlament català- ha deixat ben clar quin és el poder d'un ministre espanyol i el poder de tot un Parlament de la colònia catalana. I a més ho ha fet sense estornudar.

Els nostres polítics han descobert que la relació entre Catalunya i Espanya no és de tu a tu -quina ingenuïtat- sinó d'amo i esclau, perquè uns treballen, callen i paguen (els catalans) i els altres manen i fan (autopistes, TGVs, aeroports, etc.). Ja els està bé per mesells. Els nostres polítics van demanant un millor finançament per Catalunya quan el que haurien d'exigir és que s'aturés el robatori (ells en diuen dèficit fiscal) de 40 MEUR diaris que patim al Principat (52 MEUR als Països Catalans ). Es pensen que defensen els interessos dels catalans fent la pedagogia dels covards quan no passen d'ésser un tristos pidolaires de les seves pròpies poltrones. Des de Catalunya Acció no pararem de posar en evidència totes aquelles actituds que no suposin una ferma defensa de la nostra dignitat i dels nostres interessos com a catalans. Està en joc el nostre futur i el dels nostres fills.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)